Un dia trist de novembre...

Durant la meva etapa universitària m’han passat coses divertides i no tan divertides... aquestes expiriències configuren un anecdotari molt curiós. D'aquest recull hi han histories que valen la pena de compartir amb vosaltres.

Concretament, la que us vull explicar avui arranca durant un dinar. Un dinar a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Ens trobem pels vols de l’any 1999 i, llavors, jo era becari del departament de Matemàtica Econòmica, Financera i Actuarial.

Aquell dia, vam decidir anar a dinar al bar de la Facultat i ens vam asseure al lloc reservat pel professorat. Cal comentar, que aquets llocs acostumen a no ser com un bar, normal i corrent, on hi han taules petites, sinó que, normalment, la llargada de les mateixes pot ésser considerable i tothom seu amb tothom. Bé, a mí em va tocar davant del típic professor-investigador ben vestit, amb vista cansada, profunda i analítica, d’edat no molt avançada, però amb els seus 60 anys fets, és a dir, de ben segur que, per la seva condició, es tractava d'un catedràtic.

Vam començar a dinar... de sobte i sense cap mena de complexes, el catedràtic em va començar a parlar amb un to de cordialitat, amabilitat i simpatia inesperat. Vam parlar de temes d’actualitat (económica, social,...) i la conversa va derivar, es clar, fins a tocar el tema de la docència... En aquest punt, jo no era conscient, però em va fer un regal increïble: aquesta anècdota.

El meu company de dinar, em va començar a explicar que ell, amb la seva llarga trajectoria docent, no havia assolit la perfecció absoluta a l'hora d'impartir classes. Ho sabia de primera mà ja que coneixia a la persona sí ho havia aconseguit. Em va comentar que aquest fenòmen, també professor universitari, era el professor Roger Alié (el coneixereu, segurament, degut la seva participació al programa televisiu d'òpera: “Nit d’Arts”) ...

..."Doncs bé, el professor Alié" - em comentava el meu company accidental de dinar - "quan a classe ha d’explicar alguna òpera, la canta... entona determinades parts, una darrera l'altra, acompanyant la seva interpretació amb apunts del que diu l'obra o del que es succeptible d'interpretació. Això fa que quan acaba la classe el deliri s'apodera dels alumnes i la classe finalitza amb una interminable successió d'aplaudiments..." - va continuar dient- "...Veus, això és el que a mi m'agradaria que passes amb les meves classes,... acabar les meves classes i que els alumnes m'aplaudissin agraïts pel que he explicat!!".

Veritablement l'home tenia tota la raó... i amb aquestes paraules va acabar el seu dinar i ens vam acomiadar.

Quan va marxar, amb la meva inexperiència innocent, li vaig comentar a la professora titular que tenia al costat "Hortènsia, quin home més simpàtic i sincer,... Qui és?"

"No saps qui era aquest home!!..."- em va comentar – "Aquest home l'anomenaven el abominable hombre de las 9, quan treballava al Congrés dels Diputats i entraba, cada matí, a les 9 en punt a treballar... Aquest home ha estat Ministre amb els Socialistes... És l'Ernest Lluch".

Malauradament, no me'l vaig trobar mai més i no vaig poder continuar la conversa... ja que, poc deprés, ETA el va assassinar.

Es per això que avui, que es compleixen 7 anys de la seva mort, volia fer-li aquest homenatge....

Un aplaudiment per vostè... Professor Lluch!!